La sociolingüística i
l’estudi de les llengües són dos dels temes que ens trobem molt presents a la
societat actual. Hui pareix que hi haja unes llengües més importants que
altres, parlants d’una llengua que tracten de deixar de banda altres llengües,
fins al punt de posar-les en perill d’extinció. No és la llengua el signe més
bell de cultura i el millor mitjà de comunicació? Llavors, per què no ens
deixen expressar-nos en la nostra llengua i donar constància que és el nostre
signe cultural que ens identifica?
D’una banda, cal esmentar els
que defensen la nostra llengua. Aquests defensen que es tracta d’una llengua
totalment formada i vàlida per a qualsevol context, ja siga formal o informal.
Aquesta és la situació que hauríem d’aconseguir, el bilingüisme. A tothom que parla català i castellà se li
hauria de concedir el reconeixement d’una persona bilingüe, una persona que
coneix les dos llengües (català i castellà) i les utilitza al mateix nivell,
als mateixos contextos.
Però, d’una altra banda, es
troben els que la critiquen o, millor dit, els que no li donen importància.
Aquests són aquelles persones que tenen prejudicis lingüístics, que pensen que
com que no són catalanoparlants no poden entendre la nostra llengua. Per què?
Pot ser aquesta persona porta tota la seua vida ací i no te cap problema en la
comprensió de l’idioma. I amb aquests prejudicis lingüístics arribem a la
situació en què ens trobem, la diglòssia. Al nostre terreny conviuen dues
llengües, però el castellà és una llengua d’un nivell més alt, emprada en tots
els àmbits (formals i informals) i el català és una llengua d’un nivell més
baix, reduïda a l’àmbit familiar. I així la llengua es converteix en una
llengua minoritzada, és a dir, deixada de banda, emprada en un àmbit reduït,
que viu a l’ombra de la llengua majoritària.
Comptat i debatut, crec que
és la nostra tasca com a catalanoparlants, parlem la varietat que siga
(oriental, occidental, balear), defensar la nostra llengua. Malgrat que hi haja
persones que no li donen la importància que ha de tindre, donem testimoni que
volem la nostra llengua, que ens identifica i que som capaços de fer-la arribar
a la situació que ha d’ocupar.
